A la fi!

Era una imatge esperpèntica, enmig de les herbes aflorava sola, immòbil, humida i esculpida. Les heures semblaven com si no la volguessin deixar anar, s’hi aferraven amb força igual que totes les males herbes que la recorrien.
Enmig de les humitats, la molsa i les males herbes s’hi podien mal llegir quatre paraules que deien: Mort a la fi!
Quines sinistres històries amaguen aquelles paraules? Què feu que aquelles quatre paraules fossin els únics mots que hi haguessin esculpits en aquella isolada làpida?
A vegades la vida és horrible, avorrida, insuportable, fastigosa, inútil, trista, buida o simplement no val la pena viure-la, així, poder se sobreentenen aquelles quatre i misterioses paraules. Mort a la fi!

S'ofegava, però...

...com si d’una au fènix es tractés, tragué forces des del més profund de les seves entranyes, i d’una revolada, mentre conferia un gutural esgarip, aconseguí desenganxar el seu cos d'aquell líquid horrible que semblava fang i ressorgí penosament altra vegada a la superfície.
Amb el dit l'empenyé altra vegada cap al fons del plat de crema de carbassa i , per fi, s'ofegà.
Pobre mosca...
- Cambrer!!!!!!!! -.

Oblidats com la llibertat

A vosaltres que mai ningú no us posarà un carrer al vostre nom
A vosaltres que ningú no us escriurà un llibre
A vosaltres que ningú coneixerà mai el vostre dolor
A vosaltres que ningú us recordarà
A vosaltres que mai sabrem com us dèieu
A vosaltres que vareu donar la vida per la llibertat

Una llibertat que es fa fugissera, tímida i esquerpa
Una llibertat que no troba el camí de retorn
Que ha perdut l’energia i el rumb
Enmig d’una bassa d’oli pudenta i densa

Goteres

I després de matar-la, li disseccionà els pits i li’n tragué la silicona. Mai més tronarien a discutir per les goteres de la banyera...

Temps de caça

Esgotat i mig mort de fam, després de recórrer milers de quilòmetres entremig d’aiguamolls, boscos, prats, pastures i ciutats, es deturà en un faig, gros i vermell.
Begué un xic d’aigua d’un bassal fangós i prosseguí la marxa. Ja li quedava ben poc tros per arribar a casa. De sobte, un espetec el feu aturar de cop i caigué fulminat a terra.
Un gos se’l posà a la boca i el dugué prop de l’amo, que tot guardant l’escopeta li deia al seu nano:
- Veus fill meu, així és com s’abat el tord! -.

I les coses bones?

A - No t’agradaria estar mort?
B - Perquè ho dius això?
A - Perquè les coses dolentes només et passen quan ets viu...
B - Ostres...tens raó....però.... I les coses bones?
A - ...?

Ciudad Juárez –Mèxic 2009

Se la veia tan tímida,
Tan dolça...
Encaria tenia un ull mig obert
I es notava calenta
Tenia la roba estripada
I ensenyava mitja natja
Els cabells se li havien tacat
D’un roig estrany
La llanterna ens confirmà que era sang
Ja no respirava...

Les fosses ignorades

Si una nit es fes visible la fosforescència de tots els ossos de les fosses ignorades, la Terra esdevindria l’estrella més brillant del firmament.

Ramon Solsona (Cementiri de butxaca. Ed. Columna)

Com els gats vells

Com si ho sabéssim tot
Marxem tranquils a dormir
Cada cop més ignorants
En un son cada cop més profund

Com els gats vells
Cada dia més foscos
Més savis i més ganduls

Els nens perden la infància
Enmig d’adults que encara la conserven

Perquè tots veiem i sabem
Que les coses no van bé
I no hi fem res al respecte?
No cal fer res que no sapiguem fer...

Avui (i no sols avui)

Avui que tot sembla ja perdut, oblidat i anestesiat
avui que ploro sol, però des del sofà de casa
Em pregunto què he fet jo per no perdre i oblidar
I no sé què respondre, no sé què respondre!

Van guanyar i tots hi varem perdre
faig un esforç per recordar una vivència no viscuda
què se n’ha fet d’aquella necessitat de llibertat?
Qui té memòria per recordar?

Em sento avergonyit d’haver caigut al parany
Sóc a temps de reaccionar, però cap a on anar?
La teranyina esta massa ben teixida
I em sento sol i plorós, atrapat en un sofà.