Era una imatge esperpèntica, enmig de les herbes aflorava sola, immòbil, humida i esculpida. Les heures semblaven com si no la volguessin deixar anar, s’hi aferraven amb força igual que totes les males herbes que la recorrien.
Enmig de les humitats, la molsa i les males herbes s’hi podien mal llegir quatre paraules que deien: Mort a la fi!
Quines sinistres històries amaguen aquelles paraules? Què feu que aquelles quatre paraules fossin els únics mots que hi haguessin esculpits en aquella isolada làpida?
A vegades la vida és horrible, avorrida, insuportable, fastigosa, inútil, trista, buida o simplement no val la pena viure-la, així, poder se sobreentenen aquelles quatre i misterioses paraules. Mort a la fi!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada