Esgotat i mig mort de fam, després de recórrer milers de quilòmetres entremig d’aiguamolls, boscos, prats, pastures i ciutats, es deturà en un faig, gros i vermell.
Begué un xic d’aigua d’un bassal fangós i prosseguí la marxa. Ja li quedava ben poc tros per arribar a casa. De sobte, un espetec el feu aturar de cop i caigué fulminat a terra.
Un gos se’l posà a la boca i el dugué prop de l’amo, que tot guardant l’escopeta li deia al seu nano:
- Veus fill meu, així és com s’abat el tord! -.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada