A la fi!

Era una imatge esperpèntica, enmig de les herbes aflorava sola, immòbil, humida i esculpida. Les heures semblaven com si no la volguessin deixar anar, s’hi aferraven amb força igual que totes les males herbes que la recorrien.
Enmig de les humitats, la molsa i les males herbes s’hi podien mal llegir quatre paraules que deien: Mort a la fi!
Quines sinistres històries amaguen aquelles paraules? Què feu que aquelles quatre paraules fossin els únics mots que hi haguessin esculpits en aquella isolada làpida?
A vegades la vida és horrible, avorrida, insuportable, fastigosa, inútil, trista, buida o simplement no val la pena viure-la, així, poder se sobreentenen aquelles quatre i misterioses paraules. Mort a la fi!

S'ofegava, però...

...com si d’una au fènix es tractés, tragué forces des del més profund de les seves entranyes, i d’una revolada, mentre conferia un gutural esgarip, aconseguí desenganxar el seu cos d'aquell líquid horrible que semblava fang i ressorgí penosament altra vegada a la superfície.
Amb el dit l'empenyé altra vegada cap al fons del plat de crema de carbassa i , per fi, s'ofegà.
Pobre mosca...
- Cambrer!!!!!!!! -.

Oblidats com la llibertat

A vosaltres que mai ningú no us posarà un carrer al vostre nom
A vosaltres que ningú no us escriurà un llibre
A vosaltres que ningú coneixerà mai el vostre dolor
A vosaltres que ningú us recordarà
A vosaltres que mai sabrem com us dèieu
A vosaltres que vareu donar la vida per la llibertat

Una llibertat que es fa fugissera, tímida i esquerpa
Una llibertat que no troba el camí de retorn
Que ha perdut l’energia i el rumb
Enmig d’una bassa d’oli pudenta i densa